No estic en contra del Serra Húnter, però he signat en contra de la pròrroga fins el 2030

[Language: Catalan] 

Aquestes setmanes des de CCOO s’està recollint signatures per aturar la pròrroga del Serra Húnter fins el 2030. Tot i l’èxit en la primera setmana de recollida de signatures, “Més de 500 signatures per aturar la pròrroga del Serra Húnter. Seguim!”, companyes i companys m’han comentat que no creien adient afegir-hi la seva signatura, perquè, malgrat no estar d’acord amb com s’està aplicant el pla, no estaven en contra de la filosofia i del finançament que aquest aporta a les universitats. Amb matisos, hi coincideixo, però crec, des d’un altre punt de vista, que s’ha de donar suport al manifest, no per tancar el pla, si no per poder-lo redireccionar i millorar.


Tal i com he explicat altres cops, el pla Serra Húnter porta implantat molts anys, tot i haver patit variacions. En aquest sentit, sempre he cregut en la bona voluntat política dels que crearen aquest pla i l’han anat desenvolupant. Però, donada l’experiència d’aplicació del que anomenem Serra Húnter 2, som molts, i des de diferents perspectives, els que coincidim en que l’actual model no funciona correctament i, per tant, no té sentit prorrogar-lo fins al 2030, sense abans renegociar-ne la seva forma d’aplicació i fer-li les reformes legals pertinents per tal que funcioni.

A fi de recolzar el meu posicionament intentaré donar els arguments no només des de l’experiència sindical, si no també des d’altres posicions que com a professor d’universitat he viscut. Em centraré en exemples concrets per tal de fer més entenedors els arguments i no fer tant llarg el text, però això no vol dir que no hagi fet un seguiment més global a diferents universitats.

Com a membre de la comunitat acadèmica internacional i editor científic, l’aplicació de l’actual model fa que em ruboritzi:

1) A les universitats on realment s’està utilitzant el Serra Húnter per convocar noves places de captació internacional, es fa mitjançant una crida internacional i una propaganda des de la direcció d’universitats, que per ser educat, podria dir que no és correcta. S’està explicant internacionalment que es tracta d’un concurs que dóna accés a una plaça tenure-track (avaluació i promoció interna fins a l’estabilització). Quan realment això no és possible si no modifiquem la Llei d’Universitats de Catalunya (el Secretari d’Universitats té una proposta damunt la taula). Per tant, tots els que han guanyat el concurs creuen que tenen una posició tenure-track, quan realment és fals. Si no modifiquem el conveni i la llei, d’aquí uns anys hauran de tornar a fer un concurs públic obert, en cap cas de promoció interna real. Per tant, en un termini de tres o quatre anys aquest professorat, d’alt nivell, possiblement es sentirà enganyat, i no crec que parli de Catalunya com un país seriós. Tot i que explicaré més motius, només per aquest ja crec que s’hauria de signar, aturar la pròrroga precipitada del Serra Húnter i fer les coses bé: acordades i negociades amb tots els agents i modificant-ne les normatives per fer el tenure-track de veritat.

2) Imagineu que esteu treballant, o encara pitjor esteu a l’atur, i penseu buscar feina fora del país. Us presentaríeu a un procés de selecció de personal internacional que pot durar entre un any i mig i dos anys? La propaganda del Serra Húnter això no ho explica amb detall, per no quedar en evidència, però és la realitat. Quina imatge estem donant internacionalment? Es pot solucionar un procés tan burocràtic i llarg? Sí, però no només cal que es treballi millor des de la Secretaria d’Universitats, caldria modificar fins i tot el paper de les acreditacions de l’AQU. Si això no es fa, no és possible fer-ho bé. Processos de selecció de dos anys, gran imatge de país.

Des del punt de vista de cap de departament i sotsdirector d’escola:

Durant uns anys com a sotsdirector d’escola d’enginyeria (el que a les facultats es coneix com a vicedegà) vaig tenir l’encàrrec de treballar com a “cap departament” de la Secció d’Aeroespacial de Terrassa. Una de les principals problemàtiques que presentava la secció era la falta de professorat. Gràcies a la bona voluntat del grup, poguérem tirar endavant fent més hores del que legalment procedia en el cas d’alguns professors -sacrificant la dedicació en recerca d’aquest professorat, amb els perjudicis personals que això comporta en el sistema actual-. Amb comptagotes, i suplicant, es convocaren concursos Serra Húnter 2, amb les següents problemàtiques:

3) El primer concurs de captació d’un agregat i un catedràtic es va resoldre al cap de més de dos anys des del moment que es va publicar la convocatòria (va passar molt més temps des de la petició). Després d’aquest llarg temps, i per decisió del tribunal, la captació de catedràtic va quedar deserta. Novament s’ha tornat a convocar i segueix sense resoldre’s. Podem garantir la qualitat docent amb aquest sistema? És un bon model per cobrir les necessitats reals de falta de professorat?

4) Les necessitats docents que teníem a la secció era en tecnologia espacial i amb capacitat per impartir assignatures d’especialitat al màster. De fet a aeroespacial impartim quatre especialitats, i cada una d’aquestes pot requerir necessitats d’expertesa diferents. No és el mateix impartir assignatures de vehicles aeroespacials que de transport aeri als últims quadrimestres del màster. Sent enginyer industrial especialitzat en organització d’empreses, he investigat en transport aeri; però no sóc capaç d’impartir assignatures de vehicles o de propulsió. Sorprenentment per mi, el model actual de Serra Húnter publica places amb perfils hipergenèrics, per exemple Enginyeria Aeroespacial; o com en el meu departament (Organització d’Empreses), que ens calia un especialista en producció i mètodes quantitatius i va sortir amb el perfil d’Administració d’Empreses. Amb aquest model de perfils, que no respecta ni les categories pròpies del SJR o del JCR, provoca que sigui una casualitat que el guanyador, malgrat ser un excel·lent acadèmic, tingui els coneixements adients per la docència per la qual s’ha convocat la plaça. I per tant, les facultats, escoles i departaments seguim sense resoldre el problema inicial de falta de personal, i en molts casos ho acaben patint els alumnes.

Com a professor d’organització d’empreses i abans com a enginyer al sector industrial, no puc entendre:

5) En el darrer concurs Serra Húnter en el que vaig participar, vaig ser nomenat membre convidat amb veu i sense vot del tribunal, és a dir com a delegat sindical. Ja sigui degut a la burocràcia, a la mala selecció del tribunal o per motius que s’escapen al meva comprensió, va resultar que finalment a la composició del tribunal amb vot, no hi havia cap membre de la meva universitat. Us imagineu una empresa seleccionant els millors nous professionals mitjançant una entrevista amb directius de la competència? Jo no m’ho imaginava, ara ja ho he vist. Llavors ens diuen des del Govern que hem de competir i estar a dalt de tot dels rànquings competitius internacionals. No dubto de la bona fe política i del nivell científic en àrees diverses d’alguns càrrecs del Govern, però començo a tenir dubtes de que tinguin els coneixements mínims d’organització del treball i organització d’empreses. Coneixement que adquireixen, per sort, molts dels futurs emprenedors i treballadors que passen pels màsters especialitzats en aquesta temàtica del nostre sistema universitari.

Com a sindicalista també hi ha moltes injustícies que he denunciat de l’actual aplicació del pla:

6) Malgrat no es produeix en totes les universitats, algunes han estat utilitzant el pla, en lloc de per la captació de nou professorat, per l’estabilització de professorat que porta anys i anys rendint i fent millorar les nostres universitats. Per aquests professors aquesta aplicació injusta del pla els ha fet més dura la precarietat, aprofundint en la ferida, i suposa un maltracte psicològic a algú que s’ha esforçat en donar el millor per la institució. Qualsevol que ha estudiat una mica el rendiment en el treball, el compromís organitzatiu, i altres temes bàsics del comportament organitzatiu és coneixedor que aquestes pràctiques no milloren l’organització, tot el contrari, porten a la decepció, al baix rendiment a mig termini i al conflicte social.

Per últim com a membre del CIC i del Consell de Govern d’AQU he pogut assistir a informes i reunions de persones independents que han avaluat el pla:

7) Un dels arguments més importants de l’actual aplicació del pla, és captar els millors acadèmics arreu del món. Malgrat crec en la bona intenció de qui va dissenyar damunt del paper el pla, li calen importants millores per tal d’assolir mínimament l’objectiu. Informes interns independents, no els que s’utilitzen per fer propaganda política, indiquen que el principal objectiu del pla no ha estat assolit. I és que a més hem de ser conscients que en temes de sou i recursos econòmics de recerca no podem competir ni tan sols amb les universitats que estan indexades en posicions per sota de les nostres. Llavors, què podem oferir per fer la captació internacional atractiva? Sol? Platja? Bon clima per viure? Que podran tenir el camp del Barça a prop del lloc de treball? Bé, com a mínim hauríem de poder garantir estabilitat laboral (tenure-track de veritat) i recursos adients per desenvolupar els projectes de recerca.

Conscients d’aquesta situació, alguns han assajat solucions “imaginatives”, possiblement induïdes per elevar experiències personals a veritats universals, que porten a solucions moltes vegades poc funcionals i injustes. Per exemple, s’ha incorporat als concursos Serra Húnter que la desvinculació de la universitat on es concursa sigui mèrit preferent. Igual jo sóc un ciutadà estrany, però quan vaig al metge i m’explica que va estudiar a una universitat pública catalana i es va formar en un hospital públic català, sento una certa sensació de tranquil·litat i d’estar en bones mans; no penso que és un professional fruit d’un sistema endogàmic i d’unes universitats endogàmiques. Malauradament amb el model Serra Húnter actual, qualque pic, el millor candidat pot ser rebutjat si es presenta un altre candidat que hagi fet el doctorat en qualsevol universitat de fora amb independència del seu prestigi internacional, però seguint la normativa, no hi ha res a fer. Cal incentivar la desvinculació, la mobilitat, però amb seny. No tot s’hi val.

Bé, podria seguir exposant més elements pels quals crec que com a mínim s’ha de debatre i intentar treballar per millorar l’actual Serra Húnter, però crec que aquesta és una bona mostra que explica perquè he signat per aturar la pròrroga del pla fins el 2030. Així mateix, des d’un vessant polític em demano: per què ens cal ara corrent i de pressa una pròrroga fins el 2030 d’un model concebut sota la legalitat estatal? No estan treballant per una nova legalitat que ens permeti un nou model d’universitats?

En definitiva, i sense entrar ni tan sols en els aspectes d’autonomia universitària, jo crec que tinc arguments pragmàtics per signar la proposta de CCOO, i demanar no prorrogar el pla Serra Húnter fins el 2030, sense abans escoltar propostes que el millorin, negociar-les i acordar-les amb la comunitat acadèmica. Això no vol dir tancar-lo definitivament.