A Catalunya sí que es pot baixar les taxes universitàries a tots els estudiants, però potser no és la millor política en comú

Language: Catalan

Sembla que últimament les propostes polítiques en l’àmbit universitari únicament basculen entorn a les taxes universitàries. Sense renunciar a l’ideal de reduir a zero les taxes i establir un sistema de beques suficientment dotat, crec que no afrontar les problemàtiques des d’una perspectiva global (i.e., sistema de finançament, relacions laborals) i on participin tots els actors del sistema universitari, només pot respondre al tacticisme parlamentari. De fet, voldria pensar que algunes de les darreres propostes només responen a aquest tacticisme o a l’entorn del màrqueting polític, ja que es fa estrany el fet que qualsevol corrent ideològic a l’oposició d’un govern pugui afegir-se a les propostes sense trencar amb la seva línia de pensament. De no ser així, crec que ens hem de començar a preocupar.

En concret i de fet, motiu d’aquest petit article, és que dintre la negociació del pressupostos s’ha proposat baixar les taxes a tots els estudiants per tal que no sigui superior al 17,5% del cost de prestació del servei. Em sembla poc encertada des de dos punts de vista: un des d’una perspectiva tècnica i l’altre des d’una perspectiva ideològica. Malgrat que possiblement caldria un text força extens per aprofundir en els arguments, assumiré el risc de ser malentès i únicament apuntar algunes idees bàsiques.

1) Perspectiva Tècnica: El preu no s’hauria d’establir en relació al cost del servei

Alguns no haurien d’oblidar qui va modificar la llei per fixar el preu de les taxes (o copagament) en funció del cost del servei. Seguir amb aquesta dinàmica, la de negociar un percentatge d’un concepte numèricament abstracte com el preu del servei, em sembla, per ser relativament educat, còmic. La comptabilitat de costos, és una bona eina d’anàlisi i decisió dintre del que anomenem comptabilitat de gestió. Però tal i com una majoria expliquem des del primer dia de classe als cursos especialitzats d’aquesta matèria, no és una eina per establir preus de productes o serveis. Seguint els models orgànics de comptabilitat (que són els més estesos), n’hi ha una multitud que donen resultats diferents i responen a diferents preguntes de presa de decisió. És cada organització qui ha d’adoptar-los i adaptar-los a la seva realitat organitzativa, per després poder utilitzar-ho com una eina de decisió i gestió, però no per establir el preu de cap producte o servei.

Dit d’una altra manera, actualment les universitats no tenen implantat i avaluat amb un temps mínim prudencial cap sistema de comptabilitat de costos. Per altra part, fixar el preu del servei en funció del cost, pot portar a la ineficient situació de no utilitzar el millor model de costos donada l’estructura organitzativa de cada universitat. Establir el cost del servei per fixar les taxes és el primer parany, ja que després en segona derivada ve quan s’imposa un model estandaritzat amb moltes mancances per calcular els costos. Feta la llei, feta la trampa. Seguir en aquesta dinàmica, empobrirà les nostres universitats, i finalment el preu estarà en mans d’un sistema que es pot modificar a gust, donada la incertesa de repartir els costos indirectes, entre d’altres. Per tant, sota el paraigües de criteris pseudotècnics o pseudoacadèmics, les taxes podran variar amb independència del percentatge que indiqui la llei. Sent una mica mal pensat podria interpretar que és una bona eina legal per retallar en personal, reduir inversió en recerca o en el manteniment de les instal·lacions. Ja que només he d’aplicar la subjectivitat d’un model de costos per fer entrar en conflicte la societat que demandarà taxes més reduïdes, vers els que treballen per un bon sistema públic universitari. Arribarà aquella màxima de que si les taxes són molt altes és perquè la universitat té un cost molt alt que cal reduir, i per tant progressivament anirem reduint el sistema, fins que acabi com en altres sectors privatitzat. 

En resum, les universitats han d’implantar la comptabilitat de costos com a eina d’anàlisi, millora i decisió, és més, diria que haurien d’anar més enllà i acabar implantant quadres de comandament integrals; però les taxes s’han de fixar en funció de la realitat socioeconòmica de les famílies i dels nostres estudiants. Malgrat que a algú pugui horroritzar-li l’expressió, en els sectors competitius el preu el determina el mercat, no la comptabilitat de costos. A les organitzacions públiques, aquest s’ha de fixar en funció de la necessitat de la nostra societat i dels objectius en comú. 

2) Perspectiva Ideològica: Què és millor baixar les taxes a tots per igual o un model de taxes progressives?

Sense una Catalunya que pugui legislar per ella mateixa el seu sistema públic universitari, estem avocats a poder aportar poques solucions a les lleis. Lleis que en molts casos no tenen una altra finalitat sinó la d’empobrir el nostre sistema públic. És a dir, en el marc actual no podem evitar la relació entre cost del servei i la taxa. Però mentre lluitem contra això, hauríem de buscar i aportar solucions prou creatives i coherents com per esmorteir al màxim els seus efectes.

Suposant que en uns nous pressupostos es prengui consciència de la importància del sistema universitari i podem dedicar-hi un percentatge digne sense malmetre’l més, tindrem la capacitat econòmica de baixar les taxes. Però a l’hora de fer-ho, potser seria més consistent implantar un sistema de taxes en funció de la renda, i baixar les taxes a zero a aquells estudiants més necessitats i amb capacitat, mentre se’ls hi proporciona un bon sistema de beques.

Em costa d’entendre que les propostes siguin en la direcció de baixar percentualment les taxes a tots per igual, tant a rendes que es poden permetre els batxillerats més cars de Catalunya com aquells que els costa cobrir les necessitats bàsiques de subsistència. Actualment, a part de les beques del Ministerio, tenim un sistema de beques a Catalunya anomenat Beques Equitat, orientades a cobrir part del cost de les taxes en funció de la renda. Malgrat que no hauria de ser aquesta la funció d’una beca, i mentre seguim demanant les taxes zero, el fer incloure una tarificació progressiva en funció de la renda i transformar les Beques Equitat amb taxes equitatives evitaria, com a mínim, el desfasament existent associat a les beques. És a dir que primer s’ha de pagar la taxa i després, al cap d’un temps, es recuperen els diners, fet que pot provocar tensions greus de tresoreria a més d’una família. Alhora aniríem a un sistema, millorable, però més just socialment i coherent amb potenciar la universitat com a pilar de la cohesió social.

Tinc la sensació que cada dia “l’esquerra” està més desnodrida ideològicament, i desitjo estar en un error. En aquest cas sembla obstinada en donar alegries a les famílies que millor poden assumir el cost de les taxes, i seguir en el joc de no debatre la major, acceptant seguir un camí, el final del qual condueix a perdre inevitablement la partida. Així mateix, tinc l’esperança romàntica, que el temps em dirà que estic totalment equivocat.